“La vida actual ens du una excitació manllevada pel frenesí que hem de suportar. Sovint sense saber-ho, o pitjor encara, sense haver-ho cercat, el nostre entorn més immediat ens obliga a fer i prendre decisions inesperades, imprevistes. Algunes, pròpies de la nostra identitat, com ser pare o mare, altres pel nostre sentit humà, com les preocupacions provocades per la insensatesa del terrorisme o el menyspreu dels governants cap el canvi climàtic. Tot plegat i més encara, és una constant vital i diària, aferrada a la nostra existència com la pell que ens cobreix.
No és un reflex catastrofista de l’artista a la qual va dedicat aquest text, però, en línies generals, podria subscriure aquest primer paràgraf existencialista com a propi, donades algunes coincidències. Parafrasejant Bauman, la vida líquida ens està impregnant d’allò que sense ser-nos propi se’ns fa quotidià, per la insistència dels Media i la voracitat de l’actualitat, del dia a dia. Així que, Cati Canoves, ni com a persona ni com a artista, no és immune al vertigen de la existència quotidiana i a molt menys, al de la creació artística.
El fet de guanyar el concurs de Son Carrió duia implícit realitzar una exposició a Sa Màniga i vet aquí, que la feina se li acumulà en un trànsit creatiu des d’una primera maternitat intensa, dominada per somnis idíl·lics i edènics a una realitat pertorbada per punyides existencials. Una i l’altra l’abocaven cap a una contaminació creativa de difícil pronòstic.
L’obra de Cati Canoves venia precedida per processos dominats per la serialització de la seva obra. Així l’artista, dominava el llenguatge pictòric en les formes i el temps, fet que li permetia elaborar una obra personal i dur-la fins els extrems que ella considerava creatius i evitar-ne la repetició. Tot i això, la seva pintura mantenia constants plàstiques identificables, com la composició dels espais, l’ús de les formes per identificar les figures, humanes o animals, l’ús del color amb tons vius i pastels amb un precís ús de la tinta xinesa, que no sols identifica les formes, també la identitat d’aquestes, convertint-la en un color més.
Aquest darrers treballs, arrepleguen conceptes propis de la seva obra anterior i si aquí no formen part d’una sèrie concreta és perquè l’artista, sense renunciar-ne, defuig qualsevol intent d’homogeneïtzar aquests treballs i si dotar-los, d’una forma intencionada o no, d’una identitat sobrevinguda des de les sèries anteriors. Efectivament, aquesta obra inclou figures de “monstres” o de la sèrie “flipanins”, però també inclou referències a “Ciutats i ports”, amb tota la seva sobreabundància de formes i una amalgama de colors vius o tamisats, envoltats d’una acumulació magmàtica, orgànica i transformadora.
L’obra de Cati Cànoves no resulta complaent ni subordinada a l’espectador, per contra, al situa front a una cascada de formes i colors, sobreposats i d’esbromadora expressivitat, creant composicions allunyades de l’autocomplaença, colpidores i plenes de sentit plàstic, alhora que expressa la reivindicació puntual sobre l’estat de les coses que li són pròximes, com la situació social, mediambiental, etc. Sens dubte, la seva obra no deixa indiferent i exposa, sense paranys, la seva capacitat plàstica i les seves dèries personals. Art i compromís, un binomi propi dels artistes com a testimoni responsable del seu temps, del nostre temps.”
Biel Amer